Una entrada random q no anava a escriure sobre les relacions entre la gent

Aquests últims dies he estat pensant molt en com no acabem de ser algú definit, potser, fins que ens relacionem amb algú altre o amb nosaltres. 

Imagino als humans transformant-se d'un núvol a una forma geomètrica definida.

De vegades em sento com un dodecaedre llest per intentar encaixar amb les vores dels altres i les que espero de mi també internament, o també gairebé com si fos un àtom volent formar una molècula provisional. Llesta per semblar-nos còmodes, tot i que de vegades no sigui capaç d'encaixar ni de ser còmoda per mi ni per la resta i també de vegades no sapigui el perquè i resulti hiper frustrant. Quan és culpa o a causa meva i quan és de l'altre? Suposo que normalment és mutu en diferents graus, suposo que és ambigu perquè en veritat seguim sent el núvol que deia al principi (?) I contenim multituds etc. 

Però sí que és cert que de vegades ens cau bé algú i no es mutu. Ens enamorem i no és mutu. Algú sent alguna mena d'atracció per nosaltres i no és mutu. O potser tu i l'altra persona sentiu coses semblants però no són del tot el mateix. Gairebé sempre hi ha certa dissonància. 

Gairebé sempre que penso en això penso en quan tenia com 10 anys i, entrant d'amagat a l'habitació d'uns amics dels meus pares, per pura curiositat i perquè sempre feia això d'entrar a les habitacions de les cases d'altra gent si estaven obertes, vaig veure una foto del seu casament. La cosa és que vaig pensar "Quina sort que quan estimes (romànticament) algú aquest algú també t'estima, per això tanta gent es casa" o alguna cosa així. Recordo ja que un o dos anys després em semblés que era com la pitjor afirmació que havia pensat mai. 

També de tant en tant penso en quan a tercer de la ESO o així em vaig posar a plorar a una tutoria mentre assegurava a tota la classe que li volia caure bé a tothom i la tutora em deia que ja m'adonaria que allò era impossible i a més quelcom que tampoc seria gaire desitjable fins i tot si es pogués. Crec que això ja ho he explicat en una altra entrada que ja no se si he pujat o tinc a borradors. 

També he estat estudiant a classe de ciència i literatura coses sobre la ciència-ficció relativament recent, hem llegit fragments de novel·les d' Ursula K. Le Guinn i Octavia Butler i hem parlat de com el que busquen és mostrar la humanitat (o de vegades la societat occidental). Busquen d'alguna manera fer més fàcil el deconstruir i reconstruir actituds a través de mostrar-nos fora dels nostre context i posant-nos dins de societats diferents, en aspectes que potser ni ens venen al cap sense fer bastant d'esforç. Societats tant externes com que son alienígenes. Sento que moltes vegades m'intento veure des de fora, potser fins i tot massa vegades, però no em veig suficientment desde fora així que normalment no n'aprenc ni observo gaire. O observo al final només el que vull i/o conec, com solen fer elles. Perquè al final la narració inevitablement fa collimenta de cireres i homes de palla i jo també em narro a mi mateixa qui soc, intentant dibuixar el meu núvol amb una forma que conec, ignorant coses que de vegades no hauria d'ignorar, que potser se'm passen per alt fins que no les diu algú o les desconec. És molt important parlar.

El que si que he observat es que realment no em faig un polígon ferme, seguint amb això que deia abans. Més aviat m'he fet una figura de plastilina, amb forma concreta pero moldejable. Suposo que fins cert punt no és dolent, però també avui m'he afirmat que si no hagués patit tant durant la meva infantesa i adolescència ara sabria defensar-me més fermament, tenir més confiança. També he pensat que potser si m'autoenganyo al principi la podré tenir (arrel d'una conversa que vaig tenir ahir) però hauré de veure si funciona. Potser no he intentat massa tenir confiança en mi mateixa? 

També penso en que m'he rendit en quant a intentar apropar-me mínimament a gent de classe i de fet això m'ha fet començar l'entrada aquesta fa una estona. Vaig tenir la confiança que ara em ve gairebé sola quan començo tot just a conèixer algú i que he adoptat gairebé per supervivència, i després d'aquesta empenta la confiança va marxar i ja no vaig saber interactuar i suposo que lowkey em van mig excloure (bueno, podria dir que em van excloure i prou, potser fins a cert punt pensant que jo també m'estava autoexcloent, com sol passar en aquestes situacions)(espero que ningú de la meva classe llegeixi això i sino doncs hola suposo). El cas es que arribats a aquest punt jo també em vaig seguir allunyant, i ja arribats a aquest punt he deixat d'anar a parlar amb ells massa estona perquè sempre sento que estic fent alguna mena de ridícul. Abans, totes aquestes vegades que m'he allunyat de gent que m'excloia, sí se que pensaven que jo estava fent el ridícul, o que era directament una persona ridícula. Tampoc em sento així ara però alguna part d'allò segueix en mi. 

No entenc perquè et pot caure bé algú i no ser mutu, o a la inversa. No li veig el sentit. Tampoc puc fer res. 

No entenc perquè de vegades faig coses o soc de formes que no m'agraden quan ho podria no fer. De vegades soc estúpida quan no toca i no li paro els peus a la gent quan sí toca i en soc conscient gairebé al moment, però també em costa fer res al respecte. 

De vegades trobo a faltar la persona que era com als cincs anys, que semblava que no li tenia por a res. És cert que era immensament més estúpida que jo, però també sabia reclamar el seu lloc com a persona igual que les altres. També és cert que ja li havien fet bastant mal i potser no coneixia del tot la bondat (tampoc m'agrada això que acabo de dir del tot, i igualment m'ha sortit per ser una expressió que veig a internet habitualment) i tenia més males intencions que jo. Tampoc vull ser ella. Qui soc? Què son les interaccions humanes? Perquè som éssers tan complexos segons com ho mirem? Suposo que només em queda parlar amb la gent i tal.