El pas del temps es una màquina de convertir possibles en impossibles i a la inversa

Recordava voler escriure l'entrada que faré ara fa uns mesos, per què volia deixar per escrit el que vaig estar pensant un dia de passeig, així que he anat a mirar el xat amb mi mateixa, on m'escric moltes coses i és com una càpsula del temps (a més, com des de fa gairebé un any estic gairebé sempre sense espai al mòbil per fer fotos a galeria, les faig normalment des d'allà i s'ha convertit també en una mena d'àlbum paral·lel).

L'únic que he trobat és això (he fet algunes correccions ara), va ser el cinc de setembre, donant una volta per Barcelona i un dia abans de participar en un mercat d'art (que, en resum, va ser genial però em va fer pensar a fer una entrada sobre sentir-se impostora):

"-Sobre retornar a un lloc que et fa tornar records.

-Quin espai ocupen les persones/éssers i els objectes.

-Sobre sentir que has tornat enrere, o que mai has deixat de ser adolescent i la nena de la qual ara renegaves i de sobte et retorna. Van d'això els vint?

-Avergonyir-se de qui has sigut. Reconciliar-se amb això.

-S'ha perdut aquest espai d'avenç, on pensaves que no es podia tornar enrere?

-Alguna cosa hi ha de nova sempre en els llocs familiars. Sempre hi ha una cosa en la que fixar-se.

-Voltes en cercle? O espirals? Línia recta, després espiral? Més que avançar creix, em sembla una forma bonica de pensar-ho."

Crec que no trobo tant a desenvolupar al respecte com aquell dia, així que diré una mica més de cada punt i ja:

1. Aquell dia vaig passar per un lloc i em vaig posar a plorar de sobte, i d'aquí va desencadenar el fet de pensar en la resta de coses que he posat en el guió. Em vaig posar a plorar perquè, per unes mil·lèsimes, vaig tenir l'acte reflex de caminar en una direcció que en un altre moment era quotidiana. L'espai era el mateix, podia veure gairebé tots els mateixos elements, els mateixos colors, el mateix ambient. La cançó que escoltava als cascos havia sortit feia pocs dies, the scythe, de the last dinner party. Jo també en sabia coses noves. Una d'elles, que el que em demanaven els meus peus inclinant-se en una direcció era impossible. Va ser estrany. Em vaig quedar quieta uns segons, observant-ho tot, com si fos gairebé un escenari imitant un carrer de Barcelona. Els pisos em demanaven unes coses, però jo en sabia unes altres. Potser eren de paper, com si fos un parc d'atraccions (més), no podien ser els mateixos, aquells no podien estar disponibles. O potser havia entrat en una escletxa del temps i veuria una altra jo anterior caminant tranquil.lament. Però no. És estrany, el cervell.

Vaig plorar de sobte mentre esperava una amiga que no coneixia encara quan vaig conèixer el carrer, i a qui li havia de donar les coses pel mercat de l'endemà, una cosa que també em semblava molt llunyana quan freqüentava el carrer.

Últimament -i ara si que parlo també del moment en què escric, ja a principis de novembre- sento que arrossego sentiments per molt de temps més que de costum, que van sortint nous i tots ells continuen coexistint amb molta intensitat, en lloc de deixar uns pas als altres, es fonen de manera semblant a la neu, a poc a poc. Llavors s'acumulen moltes capes. Això em fa estar trista i contenta alhora, desitjant coses contradictòries, pensant que necessito o vull coses contradictòries. Això em fa no moure'm cap a cap punt. És com si estigués orbitant a l'espai, com si fos el satèl·lit d'un planeta que transmetés indiferència i el que sentís no signifiques res més que sentir allò, perquè voler decidir (a través del desig, necessitat o el que sigui) faria entrar en contacte les forces, gravetat reclamant-me cap a tots costats. Llocs desconeguts amb un recorregut que no conec exactament ni cap al que estic acostumadi a moure'm.

2 i 3. Crec que no desenvoluparé a aquest post perquè ja són prou explicatius i es podrien desenvolupar en moltes direccions, crec que és un tema més o menys recurrent per tothom.

4. Sobre això, crec que em referia sobretot a llegir converses antigues o recordar coses de diferents moments i sentir vergonya o rebuig cap a com em vaig comportar, de nou, el dels punts anteriors. Suposo que estar en aquest espai com de pausa em fa més propensa a pensar en tot allò.

5. Això ho vaig pensar sobretot perquè he estat tenint diverses respostes que creia ja superades. Diverses vegades he tornat a dir aquests mesos "sembla que tingui quinze anys" per com estic vivint situacions concretes. Crec que no ho havia dit gaire, això abans, ni havia tingut el sentiment. Sentir de nou aquell descontrol, incertesa i falta d'experiència davant tot. Ara feia uns anys què havia deixat ja de tenir aquesta sensació que tot fos nou, tot semblava més controlable i anticipable, sentir que m'estic fent gran i les coses noves que et canvien passen més de tant en tant. Tornar a sentir aquella incertesa em confon, però ara suposo que és en veritat una cosa prou periòdica i és normal sentir-se així davant canvis grans.

6. Aquell dia que passejava, després d'enfadar-me amb edificis perquè em deien coses com si estiguessin retornant ecos mesos i anys després d'haver-hi llençat les preguntes, retornant totes elles alhora, em vaig adonar que es veia la lluna des d'un punt concret de plaça catalunya, entre un arbre i edificis. Em va posar feliç que veure allò fos nou, perquè no recordava haver-me fixat en la lluna abans des d'aquell punt, i que coincidís que estigués allà. Li vaig fer una foto on es veu bastant malament, com de costum, però que em recorda aquella sensació.

7.Arran d'això, vaig pensar que no estava fent voltes en cercle. Si em semblava d'ajuda pensar que estic fent voltes en espiral, o que vaig creixent com si fos quelcom expandint-se en lloc d'una línia. Si sento que abans, fins fa uns anys, creixia linealment. Això em fa pensar en un cargol dibuixat. Primer creix el palet i després la closca, i potser encara creix el palet mentre la closca es fa gran i es regenera també. És igual, el que volia dir és que estic confosa, però ho figuraré fora. Així funciona tot. Citant Bob el manetes, "ens en sortirem".

Això em recorda a un meme que vaig veure fa com any i mig, quan també estava en una època estranya i que potser recordava cada dia llavors. Era un dibuix o foto amb poca definició d'un peix i deia "I might be in my ??? era but soon i'll be glittering in the water."

La foto de la Lluna en qüestió. Gairebé em va semblar que em digués "ei".