Diversos pensaments que estic tenint aquests dies

*Això ho vaig escriure fa uns dies, però no ho havia pujat: 

Fa uns dies, netejant una mica l'armari, m'avorria tant que vaig decidir fer un petit joc: ficar la mà dins les estanteries fins arribar a algún racó del fons (on s'acumula roba des de que tenia uns 10 anys) i veure quina peça de roba treia. Van aparèixer coses que no veia (ni volia veure) des de l'institut, entre elles un top de punt gris amb el coll cuadrat i ample i dues línies gruixudes blanques que vaig ficar tan endarrere a posta. 

És l'única cosa que he tret que em vull quedar perquè em sembla bonic, però vaig pensar en que abans de posar-me'l de nou l'hauria d'arreglar: recordava que em sobrés i faltés tela per tot arreu. Recordava la visió en el mirall d'aquesta manera.

Recordava plorar vàries vegades després d'haver-me'l provat, crec que mai m'havia sentit tan malament amb el meu cos, però m'agradava el top i tampoc em sentia gaire bé amb altres coses. Me'l vaig posar com dos cops i vaig voler perdre'l de vista i oblidar-lo.

El cas es que, quan el vaig trobar fa uns dies, me'l vaig provar per veure que li havia d'arreglar i, sorprenentment, trobo que em va bé. A penes he canviat des dels 14-15 anys, així que em va saber bastant greu per la meva jo d'aquella època, i vaig pensar en com la seva percepció en contrast amb la meva actual havia fet que el record mostrés una imatge diferent a la que ara veia. 

Justament el dia d'abans, mirant un bagul de tela, vaig trobar una bossa amb mig jersei de punt que vaig començar a fer fa quatre anys. Recordo pensar que m'estava quedant bastant diferent al que volia fer i que el procés trigava molt més del que volia, sentint que no avançava res. Aquest jersei es l'única cosa el.laborada que he fet de punt fins ara, i la raó per la que vaig deixar d'aprendre punt i vaig començar a fer només ganxet. 

El cas és que el vaig trobar i està molt més avançat del que recordava; vaig fer tota la part davantera i una mica del darrere, me'l vaig provar i em va bé. És prou simètric, bastant ben fet tenint en compte que a penes estava començant a fer punt i encara no sabia ni cosir a màquina.

Llavors em vaig sentir també malament per l'Emma del passat, que s'havia rendit en fer el jersei i l'havia guardat a aquella bossa d'on ara l'he tornat a descobrir, i que pensava llavors que el jersei era horrible i que era incapaç de fer roba ni punt ni res.

De vegades el canvi és molt més ràpid: ahir em sentia molt trista i tenia la sensació de que tothom m'odiava (tot i que sabia que no era cert), una sensació que m'estava incapacitant de voler conèixer als de primer de la carrera a les novatades i d'intentar parlar en general, i que m'estava fent reflexionar sobre la meva relació amb tothom amb que parli mínimament i amoïnar-me. Avui ja no em sento així, tot i que si segueixo pensant bastant en la gent a qui potser li caic malament i que a mi em cauen bé i amb qui voldria parlar, i es fa una llista una mica llarga. 

Em preocupa no saber ser agradable amb la gent, al mateix temps que em preocupa intentar-ho massa. Suposo que em passen les dues coses alhora, i penso si el fet d'esforçar-me massa en satisfer les espectatives que crec que la gent pot tenir de mi i tenir molta por a ser percebuda com una persona desagradable, em fan justament actuar de formes que poden resultar més desagradables. No m'agrada caure malament a la gent que no em cau malament, penso tota l'estona que estic fent alguna passa que desconec i que farà a l'altra persona tenir opinions desagradables sobre mi. 

Estic en una època rara, o potser és només que és Octubre, no ho se. La tardor de l'any passat es va sentir massa feliç i poc nostàlgica per assemblar-se al que acostuma a ser la tardor per mi, potser ho havia oblidat una mica i simplement estic tenint el mateix tipus de tristor que sol venir en aquesta època de l'any. El cas es que estic sobrepensant més que de costum sobre moltes coses, i moltes situacions m'amoïnen o em fan sentir bloquejada més que de costum. Tot això forma el mix perfecte per a acabar fent una de les meves activitats preferides en aquest tipus d'estat d'ànim: rellegir converses antigues. Com si fossin una novel.la. 

Llavors, rellegint converses, m'ha tornat a passar el q em sol passar desde fa anys: no m'agrada la forma con parlava fa un any. Penso : per què no utilitza signes de puntuació?? No s'entén la frase. O: Com pot ser que no sapigués això?. O me n'adono que vaig malinterpretar coses. O moltes coses més. També es veritat que crec q en general noto menys canvi amb el meu jo de fa un any en aquest aspecte.

Tot això m'ha fet pensar en com de volàtil es la meva percepció de les coses, també sobre mi mateixa. Últimament he estat pensant que, quan busco signes de la meva "identitat" ara en quan era petita, potser les estic reinterpretant de maneres que m'allunyen d'aquella realitat, obviant el seu context. Ho faig igualment, potser intentant ser més crítica, però m'és difícil saber fins on arriba la distorsió a tot el que percebo. 

He pensat també en com em perceben els altres, i he recordat un text que vaig fer sobre això fa temps, que estic intentant trobar. Parlava de com al final no puc controlar les mirades i existeixo moltes vegades, en cada persona que em mira. Sento que, de vegades, la meva forma de vestir (per exemple) no diu tant com crec, o diu coses diferents. No puc controlar gaire el relat potser, soc víctima del meu context. Sigui com sigui, suposo que l'important es fer coses. En general. Llavors deixa d'importar tant "qui ets" (?), qui soc ho puc més o menys dir a través de paraules, això ja es fer coses. I fer coses sense paraules ja li deixa espai a la gent per pensar quines paraules t'escauen millor. 

Moltes coses canvien la percepció. Les ulleres, el barri on has crescut, el desig, la foscor...

No m'agrada ser una tortuga o cargol que mira només dins la seva closca sense intenció de buscar res que serveixi per l'exterior. Tot i que la closca estigui feta d'exterior o el que sigui...

Crec que la conclusió de tot això, entre d'altres, es que hauria de creure menys en les meves veus del cap que em diuen coses com "tothom t'odia", que hauria de llegir més novel·les per pensar menys en mi i que haig de deixar de ser ambigua amb el que vull i penso. No se quines extraureu qui ho llegiu